• Sílvia Soler

  • "La mort de les persones que estimem és, per a tothom, una de les experiències més intenses que podem viure. Si aquesta pèrdua es produeix en la infància, quan encara no es tenen eines per gestionar-la, la ferida que es produeix marca definitivament la persona adulta que serà aquell infant."

  • P: El llibre està ple de metàfores, Sílvia. Com el fibló, que és la metàfora del dolor per la  ferida que provoca la mort d’algú molt proper, sobretot a la infància.

    R: Sí, em va semblar una metàfora molt ajustada perquè el fibló de l’abella es clava a la carn i hi deixa anar un verí, de la mateixa manera que la pèrdua d’algú estimat durant la infància és una ferida en una persona encara tendra i inocula un dolor que durarà per sempre.

     

    P: Aquest és el punt de partida d’una  novel·la, Sílvia, que ens parla de tres dels pilars fonamentals de les grans novel·les de la història: Mort, amor i pas del temps.

    R: Cert, per mi són els grans temes de la literatura. Aquest triangle ens permet reflexionar sobre la vida mateixa i posar el focus en una família és un recurs ideal per fer-ho.

     

    P: És la història de tres germans, els Sureda, que es retroben física i emocionalment a la casa de la seva infantesa a Alella, escenari de l’inici del trencament individual de cadascun d’ells però també de la seva relació. Per avançar, a vegades cal tornar a la casella de sortida?

    R: Tots hem experimentat com ens remou els sentiments tornar a algun escenari en concret. En el cas d’El Fibló, l’escenari és la casa familiar, gairebé un recinte sagrat que conté la memòria dels germans, també del que ha passat abans d’ells.

     

    P: La protagonista és la germana gran, la Laura, que a més haurà de sobreviure a una relació que s’ha trencat i que l’ha absorbit durant molts anys. És el punt feminista de la novel·la?  

    R: Pot ser-ho i m’està bé que se’n faci aquesta lectura, però no ho vaig escriure amb aquesta intenció. Simplement volia parlar d’una persona que ha crescut en la intempèrie sentimental i , en un moment donat, mira entorn seu i veu que la vida que ha construït és un desastre i decideix actuar per mirar de rectificar-ho.

     

    P: La mort és una de les grans protagonistes de la novel·la. Sobretot com impacte aquesta mort en els que sobreviuen, sobretot si són petits. Et canvia la vida, la manera de veure la vida, ets una altra persona. 

    R: Exactament. La mort de les persones que estimem és, per a tothom, una de les experiències més intenses que podem viure. Si aquesta pèrdua es produeix en la infància, quan encara no es tenen eines per gestionar-la, la ferida que es produeix

    marca definitivament la persona adulta que serà aquell infant.

     

    P: També ens parla de l’absència, en aquest cas la d’un pare que no és mort però com si ho fos perquè no es fa càrrec de les seves responsabilitats i ningú ensenya als germans a fer el dol i estimar-se.

    R: Aquests germans, en perdre la mare quan són petits, perden el seu referent, la persona que els havia d’ensenyar a estimar-se. El pare, un home marcat per un trauma que es protegeix en la supèrbia i l’auto-destrucció, els deixa desemparats, ni els protegeix ni els estima. Els germans creixen enyorant una mare mitificada i es demostra que algunes absències pesen més que moltes presències.

     

    P: És un llibre també de retrobament i de com els germans han d’aprendre a reconstruir les relacions fraternals, a retrobar-se, a trobar de nou l’amor perdut entre ells. 

    R: Aquests germans, com et deia, no han après a estimar-se. No estan barallats ni han tingut cap gran conflicte, però han crescut cadascú pel seu compte, sense fer-se costat els uns als altres. Quan mor el pare, tenen una oportunitat per acostar-se i mirar de reconstruir-se.

     

    P: I l’altre gran protagonista és l’amor, en totes les seves dimensions i prismes.  A estimar se n’aprèn?

    R: Jo crec que en una família “sana”, els adults fan de model a seguir per als més petits en tot. En el terreny de l’amor també. Si els adults s’estimen, s’ho demostren, creen  aquest “lèxic familiar” que diria Natalàlia Ginzburg, aquest seguit de tradicions que et fan sentir que pertanys a un lloc... aleshores els infants creixen amb aquests referents i els incorporen a la seva manera de viure i de relacionar-se.

     

    P: És un llibre molt lluminós i els escenaris hi tenen un gran protagonisme. Alella com l’espai lluminós, senzill però preciós, ple de llum i esperança. 

    R: Doncs no hi estic del tot d’acord. És a dir: el paisatge del Maresme, Alella, és realment un paisatge lluminós, però la casa dels Sureda i el jardí són un espai melancòlic, decadent i ple de tristesa.  La Laura, això sí, està determinada a posar-hi esperança.

     

    P: La casa de pare esdevé un protagonista més,  com a gran metàfora de la vida dels protagonistes. La reconstrueixen a mesura que reconstrueixen la seva relació.

    R: Sí. En Sebastià Sureda, el pare, va decidir permetre que la casa s’anés deteriorant després de la mort de la seva dona. Com si fos l’escenografia d’una de les seves obres de teatre, la representació de la seva vida emocionalment desfeta. Quan els fills decideixen rehabilitar-la, es crearà una mena de sinergia entre la casa i la relació dels germans. Es tapen les esquerdes, es canvien les canonades velles, es talla la noguera malalta del jardí.

     

    P: I dins de la casa hi ha una biblioteca on hi trobarem alguns dels teus principals referents literaris. Quin paper hi juga a la història?

    R: La biblioteca del seu pare –que cal buidar abans de posar la casa en venda- és l’única via que té la Laura per poder conèixer millor aquell home distant i hermètic. A la biblioteca hi trobarà informació sobre els seus gustos i les seves dèries literàries, però també algunes informacions que no esperava. Els llibres diuen moltes coses dels seus lectors , a les dedicatòries, les anotacions, les frases subratllades...

     

    P: I dins la casa hi ha secrets molt ben amagats que ens explicaran La dificultat dels fills per acceptar que els pares van ser nens i joves.

    R: És veritat que a tots ens costa acceptar plenament que els nostres pares van ser joves o nens. És un passat que ens consta que va existir però que per a nosaltres és irreal. La Laura i els seus germans s’hi podran acostar a través dels llibres, les fotografies i els records de la vella tieta Margot, la baula que els lliga al passat familiar. 


    P: M’ha semblat que el llibre és un homenatge a la família,  com reproducció a petita escala on hi trobem de tot i podem parlar de tot. Relacions entre persones i sentiments.

    I també és un llibre tendre dedicat a Jordi Cuixart. 

    R: Volia fer un regal a en Cuixart i retre-li homenatge, perquè és un home que admiro i respecto molt : està vivint una situació molt injusta i ho fa sense perdre el somriure i reivindicant sempre la tendresa.

     

    Entrevista realitzada per Laura Garcia

    Fotografia d'Iván Giménez

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesurament de la nostra web. En continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra política de cookies

Accepto

Subscriu-te a la nostra newsletter

Recomanacions, actualitat literària, activitats a les llibreries i promocions al teu abast. Subscriu-te a la nostra newsletter i t’informarem de tot això i més!
He llegit, comprenc i accepto la política de privacitat
Informació sobre el tractament de dades