Pietat pels traductors!

07/11/2016
  • Segona sessió del cicle "Les altres cares del llibre", organitzat per Tramoia Cultura. Aquesta vegada amb els traductors com a protagonistes. A la Sala Sagarra de l'Ateneu Barcelonès, aquest dijous, Dolors Udina i Ferran Ràfols van explicar l'ofici i en van avaluar la salut. Una salut que, per ara, no tem grans sobresalts.

    Sembla que el clam dels traductors per a un millor tracte editorial, en certa manera, s'apaivaga. Han aconseguit que se'ls valori més. Els darrers deu anys han servit per a normalitzar la relació entre editors i traductors gràcies a la feina que han fet les cases editorials per visualitzar el treball que hi ha darrere de cada obra traduïda. De fet, els editors no han fet més que atendre les velles demandes de la professió. Que el seu nom aparegui a la portada, que siguin avisats quan l'autor a qui han traduït visiti el país i que els pagaments siguin dignes, ajustats a les hores dedicades. L'IEC no atorga subvenció a cap editorial que pagui menys de 13 euros per foli.

    Dolors Udina va triar la traducció per una qüestió pràctica: "Veia que se'm podien acabar els llibres que m'agradaven en català i castellà". Per a ella, professora associada de traducció a la UAB, "traduir és una manera molt agradable de llegir. T'endinses en l'obra completament". El seu primer llibre traduït va ser L'ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys, el 1996. Una obra que considera va oferir-li un començament amable per "la poca dificultat que representa una escriptura poètica". Ràfols, en canvi, va tenir una entrada més casual a la professió. En contacte amb editors d'Empúries, el 2005, els va proposar recuperar Amélie Nothomb, desatesa quan ell va començar, fa uns deu anys. L'editorial va acceptar-li la proposta i ell mateix va traduir Antichrista. En aquell moment, va compaginar encara un temps la traducció amb l'ensenyament de matemàtiques. Actualment pot dir que viu exclusivament de la traducció.

    Sobre la comesa de transvasar una obra de l'idioma d'origen al de destí, tant Ràfols com Udina coincideixen a trencar algunes imatges que, erròniament, han pres forma. Oblidem-nos de taules plenes de diccionaris gruixuts. Els dos treballen únicament amb diccionaris en línia. Ràfols diu que "sense Internet ni ho intentaria". Un diccionari els soluciona el dubte amb una paraula però no els resol les incerteses que poden presentar el registre, l'estil o les paraules més tècniques, com ara marques estrangeres o noms de carrers. No és tampoc un treball rígid. De fet, "és menys tècnic i precís del que la gent s'imagina", segons Ràfols. No s'encarcararen amb l'obra encarregada. La traducció s'ha de coure. Per Udina, "les frases entren en un idioma per un costat del cap i surten per l'altre amb la forma de l'altra llengua". La sensació és que tots dos rumien tothora amb aquella frase aparentment mal resolta que els dóna maldecaps. "Mentalment és una feina molt esgotadora", admeten.

    Malgrat que per Udina "la tendència és enganxar-se massa a l'original", el camí fins a la versió definitiva dura un cert temps. Polir i lligar el text els ocupa més hores de feina que la traducció pura. Censuren l'operació d'escriure a la vegada que es llegeix per primer cop la novel·la i traduir de forma rutinària: "La traducció no funciona si és mecànica". Tampoc solen llegir l'obra sencera prèviament. O bé ho fan a tongades o bé, desordenadament. Ràfols i Udina consideren que el fonamental és esforçar-se a treballar la llengua pròpia. En això estan plenament d'acord: la llengua de destí és la més important: "S'ha de ser capaç de fer moltes revisions i veure els problemes purament del català". "La llengua que han de dominar els traductors és la seva, la que dóna la benvinguda als lectors". Per què? Per a redactar amb un estil pròxim al de l'autor, utilitzar un registre de la parla natural i, en definitiva, fer que el trasllat de l'escriptura sigui creïble. L'exemple que posa Ràfols és el de la influència del fuck anglès: és més curós escriure "Tanca la porta, collons!" que "Tanca la puta porta!".

    Un cop de mà de l'autor

    Sovint la resolució d'una frase resulta tan complicada que als traductors no els queda cap més opció que recorre a l'ajuda de l'autor. Si són afortunats, la reben. Arribar a contactar amb un autor no acostuma a ser senzill. La majoria de vegades no s'hi pot accedir de forma directa, o sigui que hi intervé la gestió de l'agent literari. L'autor ja decidirà si dóna o no un cop de mà. Alice Munro, per exemple, no va contestar a Udina. Siri Hustvedt, esposa de Paul Auster, en canvi, va ser molt atenta amb Ràfols, a qui va solucionar escrupolosament els problemes que va trobar-se a El món resplendent.

    Pe sort, explica Udina, moltes vegades, els traductors acaben solucionant ells mateixos els dubtes mentre formulen la pregunta per correu. D'alguna manera, posar per escrit allò que no els deixa avançar els ajuda a veure-ho tot més clar i "trobar el desllorigador" de la frase.

    Equació de rendibilitat

    Acceptar o no la traducció d'una obra depèn "l'equació de la rendibilitat", que anomena Ràfols. Han de valorar la longitud de l'obra, la dificultat que comporta, els terminis de calendari —en general terminis curts— i el que pagarà l'editor i, aleshores, calcular si surt a compte embarcar-se en una traducció que els portarà 10 hores de feina al dia de mitjana. A Udina, per exemple, li és difícil rebutjar un encàrrec: "Em costa molt dir que no a un llibre perquè sempre penso que podria ser el definitiu".

    Els traductors amb més reconeixement al sector es poden permetre el luxe de proposar autors. De fet, Ràfols i Udina cada cop presenten més recomanacions als editors. Bé per omplir llacunes de la literatura contemporània. Després de fer dos Foster Wallace, Ràfols desitjaria poder completar el buit dels autors nord-americans postmoderns, amb Joseph Conrad o Thomas Pynchon. Bé per renovar les traduccions de clàssics que han quedat antiquades. Udina pensa que "cada generació ha de tenir la seva traducció". Una actualització que fixaria cada 50 anys.

    Sobre els lectors apassionats que decideixen traduir per plaer una obra i en regalen o venen a baix preu la traducció, Ràfols opina que no se'ls pot considerar intrusos. Ho descriu com "actes d'amor". "Actes d’amor, però, que poden acabar amb la professió".

    "Els traductors no som estrelles", diu Udina. Només volen que es reconegui la feina que fan. Sense ells, no hauríem pogut llegir en català Raymond Carver, J. M. Coetzee, Virginia Woolf o James Ellroy. "El problema són els pocs lectors que hi ha en llengua catalana. És un miracle que tinguem tanta feina, que tot bulli", diu la traductora de La senyora Dalloway. En aquest sentit, hi ha una butaca reservada per a l'optimisme. La professió ha guanyat reconeixement, els editors tenen pietat dels traductors i ells respiren.

2 comentaris

Escriu el teu comentari ...



cancel·lar
Enviar comentari

cercar...

Últimes entrades

Utilitzem galetes pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesura del nostre web. En continuar amb la navegació entenem que acceptes la política de privacitat

Cerrar mensaje política de cookies