Muriel Villanueva: "Cada procés d’escriptura et canvia"

20/07/2016
  • Com va sorgir El Parèntesi Esquerre? La vas escriure de manera espontània o va ser un procés més premeditat?

    No va ser gens pensat, vaig escriure molt a raig. Això va sorgir així de cop, va passar una mica com amb La Gatera, que la idea va sortir força a partir de l’escenari. Va ser veure’l i ser com l’espurna que encén una flama que ja hi era.

    Vam anar un dia a la platja de les casetes, les vaig veure i vaig tenir un impuls molt fort d’escriure alguna cosa que passés allà, encara no sabia què. Vaig posar-me a escriure i el tema i la història els vaig anar trobant després. Aquell escenari connotava una sèrie de coses que jo inconscientment havia copsat que necessitava escriure. No vaig pensar de manera conscient el voler escriure sobre un determinat tema.

     

    L’escenari, el mar, és molt present en la novel·la. Per quin motiu hi té importància?

    El mar ha anat adquirint importància en les coses que he escrit els últims dos o tres anys. Que la nostra filla es digui Mar, que vivim a prop del mar... Hi havia alguna necessitat, sobretot meva, de tenir el mar a prop. A la novel·la anterior i en aquesta, hi ha una presència del mar molt connotativa i essencial. A El Parèntesi és més clar, el mar significa una infinitud de tot el que tens al davant.

    És curiós, un dia que vaig tornar a la platja de les casetes, per una entrevista de TV3, va ser en cotxe, com no hi havia anat mai, i llavors em vaig adonar de fins a quin punt allò està a prop de la civilització. Sort que no vaig fer aquest recorregut mentre escrivia la novel·la, perquè la novel·la transmet que aquella platja és un lloc aïllat del món, on hi passa un tren cada molt temps i hi baixa poca gent. És la sensació que jo tenia del Garraf. Jo crec que és l’escenari en si mateix però també és com tu el copses. És molt sobre la platja que jo vaig veure, la que jo em vaig ficar a dins, molt subjectiva. 

  • La novel·la, d’entrada sembla molt realista, fins i tot autobiogràfica, però llavors fa un viratge cap la fantasia. Ja ho tenies pensat des d’un començament que aniria per aquest camí?

    No ho tinc gaire clar. La novel·la té dues parts, una en passat i en segona persona, en la qual ella es dirigeix al seu marit i tot succeeix en un sol dia. Allò és molt realista i real, no és ficció, de fet. I llavors hi ha una altra part, narrada en primera persona i en present, on van passant els dies i l’arc temporal és més ampli. Aquesta part és la més ficcional, tot i que és tan veritat, tot plegat! De fet, crec que El Parèntesi Esquerre és allò més meu que he escrit. És molt la meva veritat, però alhora és la ficció menys realista, ja que tomba cap al fantàstic, com dius.

    Potser sí que ja hi havia una intuïció bastant aviat que allò no podia ser realista, que necessitaria virar cap alguna cosa més fantàstica o passada de rosca per poder expressar la intensitat del sentiment. La idea de l’estrella de mar, per exemple, sí que va sorgir durant l’escriptura. El mateix procés d’escriptura ha anat destapant la història. Les primeres pàgines van una mica a la deriva, és com un peatge. La mateixa protagonista ho diu, que va a la caseta a escriure, però no sap ben bé per què. Al llibre, de fet, no he volgut només parlar de la maternitat sinó també del procés d’escriptura mitjançant el qual jo supero aquesta maternitat.

     

    Al llarg del llibre t’ha canviat la manera d’escriure, tal com vas narrant? És un canvi definitiu o només un parèntesi pel Parèntesi?

    Jo crec que passa sempre, això, que cada procés d’escriptura et canvia i et canvia la forma d’escriure. Per exemple, en el meu cas, hi ha hagut un procés de la ficció cap a l’autoficció. Que sempre hi ha molta Muriel però alhora cada vegada hi ha menys capes de ficció. Cada llibre ha fet una passa en la meva manera d’escriure. Però crec que això es podria dir de cada llibre meu, no només d’aquest. De fet, en els meus últims quatre o cinc llibres, fins i tot en el llibre infantil de la Duna, el procés d’escriptura és també un tema del mateix llibre. Mentre escric, reflexiono sobre per què escric i com ho escric i, per tant, en surto diferent. Del següent llibre segur que també en sortiré diferent.

     

    Al Parèntesi Esquerre és interessant veure com els personatges no se sorprenen dels fets fantàstics que succeeixen a la protagonista; m’ha recordat novel·les del realisme màgic. Sols escriure amb algun referent al cap?

    No tinc molts referents perquè no sóc una gran lectora. Sóc lenta llegint, deixo llibres a mitges... Sí que tinc autors que m’agraden molt, com Murakami, això d’anar pel carrer i poder parlar amb un gat i que sembli natural m’agrada molt, no sé si podria ser un referent... Però a vegades també penso que aquesta virginitat des de la qual escric, aquesta ignorància sobre la literatura universal, fa que senzillament faci el que necessito fer en aquell moment.

    Per exemple, la naturalitat amb què els personatges es prenen el que passa al Parèntesi, em va semblar cabdal perquè funcionés el llibre. Si el que feia era explicar metàfores fantàstiques per explicar un sentiment que era tan real, doncs allò hauria de ser viscut com una veritat, i calia marcar unes coordenades perquè això pogués passar. Si hagués fet que el David o la Lali quedessin astorats pel que li passa a la protagonista amb el braç, això desviaria l’atenció totalment cap al braç i jo la volia en la metàfora. Que el lector es preguntés per què ella se sent com si li caigués un braç. Que es fixés en la lectura de sota.

     

    Has escrit llibres tant per a nens, com per a joves i adults. Hi ha diferències a l’hora d’escriure per diferents edats?

    En el meu cas quan escric per nens o per joves ho faig més com a projectes, són treballs més conscients. Vaig a parlar d’aquell tema, amb aquells personatges, ho faré de tal manera... no són textos que neixin de la meva necessitat expressiva literària. Els faig perquè els vull fer, perquè penso que són temes importants dels quals vull parlar als joves o als nens, però jo diria que el que escric per adults és allò que més necessito escriure. Està més relacionat amb la pròpia emoció, la pròpia creativitat.

    No sempre, però. A vegades una novel·la la puc plantejar d’una manera més racional, projectada, pensada... però crec que no són les novel·les que em surten millor, la veritat. La Gatera i el Parèntesi Esquerre, en canvi, són les que s’han venut més i han tingut millors crítiques. Són les novel·les que he escrit més a raig, com a necessitat. Hi ha una veritat i una intensitat que agrada més. Aquesta manera de treballar més pausada i tècnica, en canvi, és la que faig servir més en novel·la infantil i juvenil.

    Tot i així, escriure per nens també s’ha de fer des d’una realitat profunda i respectant molt els lectors. Crec que és la clau de l’èxit de la literatura infantil i juvenil. Jo intento fer un esforç d’empatia molt gran, fer-me molt nena, aplicar narradors molt propers, una primera persona o [narradors] molt focalitzats. Que el nen tingui la sensació que li estan parlant de tu a tu. Que no sigui un adult que li està explicant una història a un nen. Que sigui entre nens i protagonitzada per nens, que hi pugui haver una identificació clara. Tampoc tractar-los de tontos. Sí que hi ha d’haver una adequació de l’estil a la seva edat, però no crec en això de no poder parlar de segons quins temes.

     

    Has publicat amb diferents editorials al llarg dels anys. Aquest cop, ha suposat alguna diferència treballar amb un segell més independent com Males Herbes?

    A l’hora d’escriure sempre m’he sentit molt lliure, he escrit el que he volgut i llavors l’editor decideix si ho compra o no ho compra. Llavors dóna alguns consells i orientacions però sempre deixant molta llibertat.

    El que sí que puc dir és que amb Males Herbes m’he sentit també molt lliure en el procés posterior, el procés editorial, com per exemple en la correcció del text. Les editorials solen tenir uns codis fixats, unes línies editorials que igualen la manera de corregir o traduir tots els llibres, cosa que considero un error perquè cada autor és diferent. Aquesta llibertat no la dóna qualsevol editorial. També em va agradar molt com va anar el procés de les il·lustracions.

     

    Les il·lustracions d’Aitana Carrasco són precioses. Tenies clar que volies el llibre il·lustrat?

    Sí que ho vaig dir a la primera reunió, que això ho volia il·lustrat. De fet, tant la tria de voler-ho fer il·lustrat, com de la il·lustradora en concret i l’editorial, per mi també forma part del meu procés creatiu amb l’obra; no s’acaba quan tinc escrit el text. Crec és una part important de l’obra: la coberta, les il·lustracions, el segell que hi ha darrere... En altres circumstàncies seria una altra obra, uns altres lectors, unes altres crítiques...

    Vaig pensar d’incloure il·lustracions perquè era una obra bastant curta, també força poètica, més un conte que una novel·la, molt de paisatges, molt descriptiva, detallista... De l’Aitana, a més, que és valenciana com jo i ens coneixíem de jovenetes, anava seguint el seu treball per Facebook i m’encantaven els collage que feia. Estic molt contenta amb les il·lustracions, la veritat, i això que normalment no és fàcil quan t’il·lustren, ja que tu tens les teves pròpies imatges al cap, que només les veus tu i òbviament ningú dibuixa el què tu veus. Aquí vaig trobar que no només m’encantaven sinó que feien que el text anés a més.

Laia Pujol


cercar...

Últimes entrades

Utilitzem galetes pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesura del nostre web. En continuar amb la navegació entenem que acceptes la política de privacitat

Cerrar mensaje política de cookies