Marina Garcés: la filosofia del temps trencat

03/03/2016
  • “El nostre temps és el temps en què el temps s’acaba”. Així iniciava Marina Garcés la seva conferència dins el cicle El nostre temps organitzat pel CCCB. Pensar el final del temps davant d’un auditori ple de gom a gom en una anomalia crono-administrativa com és el 29 de febrer: compartint el temps. Garcés, però, no parlava d’un temps físic, mesurable i divisible, sinó d’un temps que permet actuar; el temps de la vida: un temps vivible. El nostre temps. Guillem Rubio en fa la crònica i Miquel Taverna signa les fotos.

  • Aquest temps que s’acaba –afirmava Garcés– se situa més enllà del temps de la postmodernitat: ens trobem després del després. Si Lyotard, l’any 1979, parlava de la condició postmoderna, ahir els qui vam assistir a la conferència vam assistir al naixement conceptual d’una condició pòstuma. Una condició pòstuma perquè es produeix després d’una mort històrica, però que la postmodernitat va neutralitzar i cloure: la mort del segle XX.  Amb el fil conductor del final del temps de l’ésser humà, Garcés va dividir la conferència en tres parts: en la primera va establir les diferències entre el “després” de la condició postmoderna i el “després” del després de la condició pòstuma. Les dues darreres duien un interrogant: “Per què triomfa el relat del nostre final?” i “Com respondre-hi? En què consistiria un pensament intempestiu en contra del propi temps?”.

    Per tal de mostrar les divergències entre una condició i l’altra, Garcés va destacar cinc canvis fonamentals entre ambdues. A diferència de la promesa de futur de la condició postmoderna, en la condició pòstuma trobem un no-futur: el no-futur del capitalisme desbocat que esgota els recursos del planeta i aboca a l’esterilitat d’una vida en comú. En la condició pòstuma, en contraposició amb la diferència i la multiplicitat de la postmodernitat, apareix una nova experiència de la totalitat que coincideix amb una humanitat que es concreta com un tot davant la possibilitat de la seva destrucció. Ens trobem, doncs, “sota el signe d’una mort històrica culturalment produïda i socialment acceptada”. En aquest sentit, si la postmodernitat, com apuntava Lyotard a La condició postmoderna, es basava en una incredulitat no cínica davant els grans relats: en la seva liquació com a possibilitat emancipadora. La condició pòstuma ens ofereix un relat únic i lineal imposat amb violència: ens presenta el relat de la destrucció irreversible.

    En la segona part de la conferència, Garcés va fer una crida a interrogar-nos a nosaltres mateixos: cal que ens preguntem per què triomfa aquest relat sobre la nostre fi. Quina és la seva arrel? Per a fer-ho, és necessari veure –com ja va fer Heidegger la filosofia no des del caràcter de la superació sinó des del pas enrere: per tal d’entendre la condició pòstuma hem d’anar més enllà de la condició postmoderna. La nostra mort històrica es troba en el segle XX.

    Per a Garcés, el segle XX és un segle inacabat; un passat que encara és el nostre present i no hem arribat a superar. És el segle de la mort industrialitzada, de la mort catastròfica; el segle en què la mort no només mira als ulls de milions d’individus, sinó que en el seu reflex s’hi troba el subjecte, la història i el futur mateix. És la mort que la postmodernitat va neutralitzar i debilitar però que torna amb força a la contemporaneïtat i esdevé un eix central per entendre la condició pòstuma.  Per tal de donar força a aquest argument, Garcés cita Svetlana Alexievich, concretament l’obra Voces de Chernóbil: “Han pasado veinte años tras la catástrofe, pero hasta hoy me persigue la misma pregunta: ¿de qué dar testimonio, del pasado o del futuro?”. És des d’aquesta experiència de la mort des d’on s’ha de pensar la filosofia del segle XX i és per això que Garcés la va anomenar “filosofia del temps trencat”: és la filosofia de l’esdeveniment, on es trenca per a sempre més la possibilitat de reconciliació entre la idea i allò que podem arribar a ser. Després de Txernòbil no hi ha reconciliació possible.

    No sembla accessori que emprés Martin Heidegger i Gilles Deleuze com a figures paradigmàtiques per a comprendre aquesta filosofia del temps trencat. Heidegger introdueix la finitud, la temporalitat i per tant la mort en el propi subjecte: l’exposa a un temps ex-stàtic, com es veu a la Carta sobre l’Humanisme de Heidegger: “L’essència de l’home reposa en la seva ex-istència”.

    Per altra banda, Garcés també va parlar ahir de Gilles Deleuze en aquest segon punt de la conferència. Deleuze esdevé en aquest pas enrere a la condició pòstuma, el pensador qui nega la condició mortífera del segle XX: trencant el temps de la Història i buscant una ontologia del més enllà, en aquest cas la perseverança productora del desig; un desig que és dinàmic i que és finit en tant que mor constantment a causa de la seva renovació. Deleuze, com a deixeble d’Spinoza, com ens va recordar Marina Garcés, “no dóna paraula a la mort i no la deixa estar en el sentit, a la vida”.  

  • La pregunta que (es) va fer Garcés, un cop dibuixada aquesta filosofia del temps trencat, de l’esdeveniment, és si aquesta encara és operativa en els nostres temps: el temps després del després. La resposta esdevé la pars construens de la conferencia de Garcés: cal obrir un espai per donar un nou sentit a aquesta existència inacabada que travessa la nostra mort històrica. Garcés no va proposar ahir cap solució reconciliadora: fa un pas més enllà, més enrere, recuperant la paradoxal saviesa socràtica basada en la ignorància: “Podem declarar no saber: no entendre el missatge  –el codi– que ens converteix en vides pòstumes”.

    És aquest no saber que va permetre a Garcés fer un capgirament davant la certesa del nostre final: no en sabem res. A partir d’aquí podem dir que la mort que ens imposa la condició pòstuma no és una mort en natural, sinó que és localitzable –té lloc– en unes coordenades espaciotemporals, i té culpables: no és, doncs, la mort del morir, sinó la mort del matar; i aquesta és la que acceptem. És la mort que acompanya l’assassinat.

    En aquesta direcció, i recuperant la idea de no saber, Garcés va afirmar que no podem conèixer quin és el límit de la totalitat espai-temps de la humanitat. D’aquesta totalitat de la humanitat no en deriva cap línia del temps, no n’emana un sentit determinat, i això deixa un espai per a l’acció. No coneixem aquest límit però podem conèixer els nostres límits: el de la dignitat, per exemple. Podem establir una demarcació entre el que és vivible i el que no ho és: podem definir allò intolerable i és aquí on la poesia, l’art, la filosofia, entre moltes altres disciplines, tenen alguna cosa a dir i, sobretot, a fer.

    Pensar els nostres límits en un món que s’acaba: Garcés va acabar la conferència fent referència a Günther Anders, filòsof i intel·lectual jueu: ens cal fer una crítica als límits humans, i aquesta crítica hauria de tenir dues funcions. La primera es basaria en mostrar-nos que els éssers humans ens hem fet petits davant les conseqüències de les nostres accions; la segona és mostrar la plasticitat de l’ànima humana, entenent-la també com a capacitat d’ampliar la nostra comprensió en un sentit radical.  La feina de la poesia (expressions o activitats poètiques) radica aquí: hi trobem la confiança de trobar una paraula vertadera; una paraula que també digui la mort per a poder-la combatre i superar; una paraula “que amplia i no reprimeix, que ajuda a respirar i no mata”. Garcés va acabar una conferència magistral amb un altre passatge de Günther Anders dins L’obsolescència de l’home : “Les ànimes de la nostra època (...) es troben encara in the making, és a dir,  encara no estan acabades i, en part, no admeten en absolut cap caràcter definitiu i, per tant, mai seran acabades”.

    Marina Garcés acaba de publicar 'Filosofia inacabada' a Galàxia Gutenberg. El trobeu a Libelista.

Guillem Rubio


Vols ser el primer en deixar la teva opinió?

cercar...

Últimes entrades

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesurament de la nostra web. En continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra política de cookies

Accepto

Subscriu-te a la nostra newsletter

Recomanacions, actualitat literària, activitats a les llibreries i promocions al teu abast. Subscriu-te a la nostra newsletter i t’informarem de tot això i més!
He llegit, comprenc i accepto la política de privacitat
Informació sobre el tractament de dades