Louise Dupré: "L'escriptura és un vehicle d'esperança"

03/01/2017
  • La reconeguda escriptora canadenca Louise Dupré ha estat a Barcelona amb motiu de la presentació del seu últim poemari Plus haut que les flammes, recentment traduït al català per Lídia Anoll i publicat per l'editorial Eumo -Més amunt que les flames-. El llibre aborda el tema de l'holocaust en forma poètica. L'escriptora Anna Rossell, també autora d'un poemari sobre la shoá, Auschwitz-Birkenau. La prada dels bedolls, ed. InVerso, 2015, li ha fet una entrevista.

    El llibre està traduït per Silvia Pratt a l'espanyol a Mèxic sota el títol Más alto que las flamas (Mantis Editors, 2015), i ha obtingut el Premi de Poesia Jaime Sabines-Gatien Lapointe 2016.


    Anna Rossell: Per què escriure sobre Auschwitz?

    Louise Dupré: No sé què respondre... Però sé que després de la meva estada a Auschwitz vaig tenir la necessitat de fer-ho. Si no hagués escrit aquest llibre no hauria pogut escriure mai més. Ja sé que Adorno va dir "Escriure poesia després d'Auschwitz és una aberració", però jo vaig sentir que després de l'experiència havia d'escriure sobre això.

    A. R. Pensa, contradient Adorno, que el llenguatge poètic és el millor per expressar el que no poden expressar les paraules?

    L. D. El llenguatge poètic és el llenguatge de l'emoció, de la impressió, del sentiment, el llenguatge de tot això, i en aquest cas pot ser que sigui el més respectuós per abordar una qüestió tan dolorosa. El llenguatge poètic permet que flueixi el dolor, permet que flueixi l'estupor, a través del ritme, de la sonoritat, a través de les figures poètiques, és el que el fa especialment interessant. Crec que alguns novel·listes també podrien escriure sobre Auschwitz, però la poesia és capaç de connectar el cap amb el cor, el cap i les emocions, i aquest tema està molt carregat d'emocions. I, si es pot triar entre la novel·la i la poesia, m'inclino per la poesia, perquè permet superar una mica el dolor, si es té la voluntat d'acostar-s'hi.

    A. R. No sé si coneix el llibre de Ruth Klüger Weiter leben (literalment Continuer à vivre, en espanyol Seguir viviendo), traduït al francès sota el títol Refus de témoigner. Va ser una nena supervivent d'Auschwitz. En el seu llibre escriu que abomina d'aquesta cultura de museu dels camps d'extermini... Vostè va fer una experiència molt diferent.

    L. D. Bé, depèn de cada persona. Jo vaig veure coses horribles allà, gent que es feia fotografiar davant de les cel·les de tortura, no podia creure-ho. En aquest cas, sí, comprenc aquest sentiment, però depèn de l'esperit amb què es visiti el camp. És clar, es pot visitar com a turista, però no va ser el meu cas. Crec que cal preservar la memòria, conservar els llocs; no canviarà el que va succeir, però es permet a una altra gent apropar-se a l'experiència. Hi ha gent increïble, que hi va com si anés a Disney World.

    A. R. Que ha significat per a vostè escriure sobre aquest tema? Catarsi? Deixar testimoni històric?

    L. D. Probablement, en primer lloc catarsi, la necessitat de parlar-ne, d'abordar el tema; era necessari. Com ja he dit, si no hagués escrit el poemari no hagués pogut escriure res mai més, és la base de tota la meva escriptura. Però també he volgut deixar testimoni. I sobretot plantejar la pregunta: en quin món vivim?

    A. R. En el seu poema la figura d'un nen exerceix de leitmotiv. És un símbol d'esperança? És el representant de la generació que ha d'heretar el seu testimoni?

    L. D. Sí, és així. Perquè aquest nen s'assembla a mi. Hi ha nens que moren, que poden morir en les guerres, en els camps d'extermini, però hi ha altres nens que viuen, és el triomf de la vida sobre la mort; al costat de la mort hi ha la vida, i cal donar-li una oportunitat, a la vida, no es pot deixar els nens sense aquesta esperança, però també cal deixar-los la memòria. És un renaixement, sense negar els fets, sense negar els horrors. L'escriptura és llavors un vehicle d'esperança, per a un esdevenir possible, per comprendre.

    A. R. Comprendre és una paraula que remet a la raó... Es pot comprendre Auschwitz?

    L. D. Comprendre apel·la a la raó però també a l'emoció. Comprendre significa en llatí "prendre amb si"; jo no vaig raonar, hom ho pren amb si, i el que vaig veure... La memòria dels morts reclama quedar-se, és necessari compartir-la, comprendre, reclama empatia, patir amb les víctimes.

    A. R. Es va documentar d'alguna manera?

    L. D. No. Si hagués escrit una novel·la ho hagués fet, però jo volia expressar el que havia vist, i em vaig posar a escriure sense més. El poema era una forma més emotiva que la novel·la.

    A. R. La veu poètica que vostè fa servir és una veu que s'adreça a vostè mateixa; és com un monòleg interior, una veu que reflexiona...

    L. D. Exactament, perquè és un "tu", és un diàleg amb mi mateixa, com un "jo" en segona persona. El "tu" permet més distància i facilita aquest monòleg interior.

    A. R. I aquest monòleg l'ha ajudat a comprendre millor, en tractar-se d'una reflexió?

    L. D. Sí, penso que el "tu" és més ampli que el "jo", permet observar a més distància.

    A. R. Vostè ha escrit molts poemaris. ¿Escriure sobre l'holocaust exigeix ??un altre tipus d'escriptura?

    L. D. Cada llibre reclama la seva pròpia forma, la forma que vaig triar per a aquest poemari -una forma que mai havia explorat perquè es tracta d'un llarg poema únic- té una mica de text teatral: hi havia dos personatges, una dona i un nen, i vaig trobar les paraules i van anar fluint; la forma se’m va presentar així. I, com vostè diu, va venir com un monòleg interior -el monòleg interior també pot donar-se en poesia-, el tema exigia aquesta forma.

    A. R. Pensa que escriure sobre l'holocaust exigeix ??una certa posició ètica? Si és així, ¿com afecta això l'escriptura?

    L. D. És una bona pregunta. Jo crec que aquest tema reclama una posició ètica, l'ètica afecta l'escriptura en general. No es pot escriure sobre aquest tema a partir de la indiferència, es necessita humilitat, emoció. Cal escriure des de la proximitat.

    A. R. A Internet hi ha un vídeo protagonitzat per descendents d'un supervivent d'un camp d'extermini que ballen "alegrement" per transmetre aquell horror. Resulta molt xocant...

    L. D. Una altra bona pregunta; les que vostè fa són preguntes que afecten a la poesia. Sí, també aquella pel·lícula, La vita e bella, que jo no he vist, no la vaig voler veure... hi ha gent a qui li va agradar i altres la troben horrible. Hi ha maneres molt diverses de apropar-se al tema. Però un tema com aquest... jo vaig triar la compassió, el dolor, sí, el dolor, l'emoció.

    A. R. S'ha parlat sovint de la impossibilitat de representar l'horror... Hi està d'acord?

    L. D. Probablement. Jo he volgut evitar fer una caricatura, qualsevol cosa que pogués semblar comercial. Al cinema d'ara li agrada molt l'horror. La poesia és especialment interessant precisament perquè les imatges poètiques permeten un gran alliberament, no es pot presentar l'horror directament, seria com descriure la tortura; per això trobo la poesia més interessant que la novel·la.

    A. R. Pensa que hi ha alguna manera de representació de l'horror que hauria d'estar prohibida?

    L. D. Bé, és una qüestió ètica. Jo estic en contra de mostrar el patiment de la gent. Es tracta de comprendre millor el dolor de l'altre, d’imaginar-lo. Crec que vostè té tota la raó quan parla de posició ètica en les seves preguntes, em fa preguntes molt encertades, són importants; les preguntes ens fan reflexionar.

    A. R. Pensa que una aproximació suggerent, insinuant, és la més adequada per representar l'horror i transmetre’l?

    L. D. Sí, és com representar una escena amorosa, no hi ha res menys eròtic que mostrar-la directament. Mostrar-la resulta interessant. En canvi la insinuació, el joc...

    A. R. Quines característiques específiques ha de tenir l'escriptura de l'holocaust?

    L. D. Crec que cal escriure amb certa distància respectuosa, amb humilitat, amb respecte, i cada llibre troba la seva pròpia economia, això és interessant. Crec que és una escriptura que exigeix ??delicadesa, sí, delicadesa, tendresa, honradesa i també amor; és l'escriptura de la mà estesa; reclama fraternitat.

    A. R. El seu poema no tracta només d'Auschwitz, també evoca altres horrors de la història.

    L. D. Sí, també. La història... miri el que està passant ara, tots aquests naufragis, tantes morts de migrants sense que ningú digui prou. Això no està molt lluny d'Auschwitz, és molt semblant a una programació, no? A Europa guanya força l'extrema dreta i miri ara Trump als Estats Units.

    A. R. Va estar en contacte amb Lídia Anoll en el procés de la traducció al català? Quins problemes van sorgir?

    L. D. Sí, quan és possible que autora i traductora estiguin en contacte és un privilegi. Sobretot vàrem tenir problemes amb algunes paraules que en català sonaven molt dures, com "aquest", "aquesta", "aquells”, “aquelles", així que va caldre buscar una traducció lliure i varem optar per usar pronoms personals. També hi ha moltes referències a proverbis com une hirondelle veut faire le printemps, no hi ha una traducció literal en català. Vàrem donar molta importància al ritme. No vàrem treballar regularment, però Lídia va treballar dos anys en la traducció.

    A. R. Treballa actualment en algun projecte? Té a veure amb un tema semblant?

    L. D. Sí, treballo en una novel·la, però no té res a veure amb el tema; també és un tema dur, tracta de la relació mare-filla, una adolescent. Ara treballo sobre la crueltat. Crec que trigaré uns dos anys a acabar-la. Es necessita temps per escriure.

    A. R. Moltes gràcies per la seva poesia i pel seu temps.

Vols ser el primer en deixar la teva opinió?

Escriu el teu comentari ...



cancel·lar
Enviar comentari

cercar...

Últimes entrades

Utilitzem galetes pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesura del nostre web. En continuar amb la navegació entenem que acceptes la política de privacitat

Cerrar mensaje política de cookies