Lluís Calvo, un convit a la passió del coneixement

18/10/2016
  • Aquest proper dissabte 22 d’octubre, la llibreria Nollegiu de Poblenou està de festa: celebra el seu tercer aniversari amb activitats poderoses com la presentació del volum assagístic El meridià de París de Lluís Calvo, aparegut a Edicions Poncianes amb tant èxit que ja ha esgotat la primera edició. L’excusa perfecta perquè l’autor conversi amb Josep Maria Argemí i Jaume C. Pons Alorda i perquè alguns poetes admiradors de l’obra de Calvo (Anna Gual, Xavier Zambrano, Aina Torres i Gabriel Ventura) en recitin fragments. Una vegada més, Lluís Calvo ens ofereix un nou convit a la passió pel coneixement.

    Lluís Calvo (Saragossa, 1963) sembla destinat a lluitar de forma incansable per tal de poder destruir les evidències i les etiquetes hegemòniques, imperants, mai mancades d’un cert imperialisme didàctic. Diríem que la intenció darrera d’aquest autor integral, singular, genuí, és bastir un discurs atípic, farcit d’una claredat que contamina tot el que toca, perquè sent la necessitat imperiosa d’obrir camins una vegada i una altra. Per això creu que la poesia ha de ser hacker o no serà, i que les xarxes tenen la capacitat zombi d’anar estenent-se talment un virus. Instruït en geografia i història, és també expert en gestió de tota mena d’esdeveniments, sobretot culturals, però això no és una condició sine qua non. Ens trobem davant d’una de les ments més eclèctiques, polifòniques, globals i capaces, ja que Lluís Calvo és un nucli dur que concentra moltes energies i múltiples cosmogonies amb interessos diversos, que s’uneixen, s’enfronten, es contraposen, es multipliquen, es complementen. I això s’esdevé així perquè la seva ploma no coneix fronteres de cap mena. Després d’haver bastit una obra poètica descomunal, no només en volum sinó també en qualitat -i cal que recordem Selvàtica (Lleonard Muntaner Editor, 2015) com a darrer episodi poderós- i després d’haver tornat a demostrar el seu domini amb la pulsió narrativa a través de L’endemà de tot (Raig Verd, 2014), ara aquest autor ambiciós, segurament un dels pilars de la literatura catalana del segle XXI, tal com alguns crítics ja han apuntat, Calvo torna a un gènere que li ha donat moltíssimes alegries com és l’assaig. El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016) es pot llegir com una novel·la, com un llibre de contes, com un recull de poemes, com un resum que uneix història de l’art, teoria de la literatura, literatura comparada i pensaments de tota mena, més que res reveladors. Com a producte, serà un dels llibres d’aquest Sant Jordi així com de la temporada, gràcies al seu acurat disseny, però on de veres destacarà serà en la capacitat de provocar, d’emocionar i de fer pensar. Difícil de poder ser entès dins categories fàcils i ràpides, Lluís Calvo obliga a desafiar-nos constantment, és per això que a vegades es considera un creador difícil quan en realitat els desafiaments que ens ofereix són signes d’una generositat excelsa: una mà per al lector i l’estimador de les lletres, una porta oberta a voler-nos superar de forma constant. Per tot això, i més, hauria de ser obligatori conversar amb ell. Aquesta entrevista només és una petita mostra del que aquest gegant pot segregar.

    Després de dos llibres d’assaig que haurien de ser canònics per marcar les pautes de la investigació literària en el nou futur, Les interpretacions i Baules i llenguatges, ens arriba aquest nou volum que és El meridià de París.

    Difícilment poden ser canònics, perquè mai he estat en cap cànon i de fet els cànons impliquen una reducció de la realitat. Sí que és cert, però, que Les interpretacions va ser un llibre una mica màgic. De cop i volta se’m van obrir camins, la gent en parlava, va ser un llibre que va tenir un cert moviment, sempre, és clar, dins dels límits de l’assaig escrit en la nostra llengua. Fins i tot em va sobtar que després de vint anys de trajectòria literària hi hagués gent que m’acceptés o em descobrís a través d’aquest títol. Com si consideressin que fer versos estava més o menys bé, però que allò tenia una consistència especial que no havien detectat abans. El cert és que Les interpretacions i Baules i llenguatges no són més rigorosos que qualsevol dels meus llibres anteriors. Em sembla, simplement, que el que va passar és que abordaven qüestions poc tractades en la nostra literatura. Hi havia curiositat, amplitud, el fet de sortir de les nostres fronteres mentals i parlar de lingüística, filosofia, art i literatura, amb un abast mundial i un esperit crític. En aquests dos assaigs hi vaig incloure algunes de les coses importants que m’havien influït en camps molts diversos i que creia que valia la pena de compartir amb els lectors. En aquest nou llibre hi ha més unitat que en els assaigs anteriors, una unitat marcada pel meridià que va de Dunkerque a Sa Dragonera, i que va ser desplaçat pel de Greenwich. Un detall curiós és que un català del Rosselló, Francesc Aragó, el va fixar de manera definitiva. Així doncs vaig partir del fet que la línia travessa Catalunya, i això em va dur a reflexionar sobre els trets ideològics, filosòfics i artístics que travessava aquest eix. Aquesta és la bastida, l’estructura que sustenta el llibre. I això implicava una radiografia d’Europa. El que passa en aquest eix es pot traslladar fàcilment a qualsevol altra línia europea que tracéssim ara mateix. Les qüestions serien similars: el poder i l’ús de la violència, la guerra, l’exili, el consum, l’obediència cega a l’ideal, l’afany de conquesta del món…

    Si estem parlant d’un cercle tan reduït, doncs, per què escriure assaig en el segle XXI?

    L’assaig en aquest segle XXI és imprescindible. Implica rigor, connectivitat, visió panoràmica. És un mirall de l’esperit. I una pregunta crítica llançada al lector. Tan important o més que la lectura és la resposta del lector. Som en un moment de confrontacions en què predomina l’instint, la simplificació, l’eslògan. La sedimentació de l’assaig és una resposta a aquesta manera d’actuar. El pensament cada cop està més condicionat, més limitat, més vigilat. Més sotmès a pautes dirigides. Sortir d’aquest cercle viciós és una necessitat. És una de les conclusions a què arribo a El meridià de París.

    O sigui, podem entendre El meridià de París com un clam de cap a l’acció, com una mà estesa al pensament i com un pilar fonamental de la teva obra, una espècie de pedra sàvia que sustenta tota la resta i li dóna un sentit més ample.

    Que convida a l’acció, segur. Potser hi ha tot d’ecos que es redupliquen entre les diferents obres que he fet. Se’m fa difícil dir-ho, però m’atreveixo a afirmar que és així, que tots els meus llibres s’interpel·len i que n’hi ha que desenvolupen aspectes que en d’altres es troben només apuntats.

    Dins d’aquest assaig hi ha molta geografia, molta història, molt art, molta vida, molta narrativa i molta poesia, creus que l’assaig permet unir tot això en una fusió hibridadora?

    És que l’assaig és un gènere híbrid per excel·lència. Efectivament: al Meridià hi ha filosofia, art, literatura, poesia… No té la fixació de la filosofia ni el caràcter exhaustiu de l’obra especialitzada. Recordo que a finals dels noranta jo intentava defensar la meva proposta literària en termes d’hibridació, de crossroad, de confluència. Però als editors tot allò els era aliè, no ho entenien. Era un problema profund d’incultura per la seva banda, perquè la hibridació no l’havia inventat pas jo, era una cosa que enfonsava les seves arrels en la literatura més antiga, però que a partir de la postmodernitat ja es convertí en un fenomen habitual. Jo sempre he begut de moltes fonts diferents. En els empelts he trobat una manera de fer. En el fons sense aquests desviaments i sense aquestes noves troballes no hi hauria literatura sinó imitació. Kandinski, que era un gran assagista, té un llibre que es titula Sobre l’espiritual en l’art en què diu la mera imitació i el seguiment de patrons del passat implica fer obres que són com nens morts abans de néixer. Una frase terrible! La hibridació ens duu, així doncs, la idea d’alguna cosa nova. Ho podem abordar en termes d’evolució, també.

    Per tant la teva visió és que cada vegada que estem davant d’una societat, davant d’una creativitat i davant d’una mentalitat cada cop més quadriculada. Ets pessimista en aquest sentit o el que comentes només es relaciona amb allò que és més de masses?

    El que succeeix és que tot allò massiu està conquerint àmbits on la penetració de la vulgaritat era més matisada. L’art era un reducte, un bastió on es podien forjar noves visions. I en part encara és així, sortosament. De tota manera els fenòmens massius, per mi, no són rebutjables d’entrada. Hi ha coses massives que són bones i d’altres d’àmbit reduït que són francament discutibles. El que em preocupa és la cultura de masses vulgaritzada, sòrdida, la que busca la facilitat i la identificació més elemental sense cap sentit d’elevació. I la que busca tocar la fibra a qualsevol preu o juga amb els instints més baixos dels humans. En lloc de fugir d’aquesta animalitat ens hi enfonsem amb delectació. És un rebolcada en el fang que afavoreix els populismes de tota mena. I en aquest grup també incloc la literatura de consum, que dissortadament s’està amarant de tots aquests tics. Però com he dit fa un moment també hi ha artistes que són fenòmens de masses que em semblen imprescindibles. El problema sorgeix quan vas a YouTube i hi ha peces de Schubert que tenen quatre mil visites, mentre que qualsevol cantantet gasòfia en té un milió. En el fons quan fem poesia o assaig estem pròxims a l’actitud d’alguns grups de metall extrem, que fan tiratges molt reduïts dels seus discos i viuen de manera gairebé secreta.

  • Precisament la teva poesia sempre ha volgut submergir-se en noves investigacions quasi científiques en el cor d’allò que fins llavors encara no s’havia explorat. Penso que has sabut seguir el mestratge de Foix quan deia que ell era això, un investigador en poesia. Des de Veïnatge d’hores fins a Selvàtica, sembla que estiguis cercant la manera de reinventar i de reinventar-te. No és això el nucli de tota la teva obra i que ara El meridià de París també recull però amb un altre mètode?

    L’actitud investigadora és bàsica en la meva manera de fer i d’entendre l’escriptura. No m’agrada tenir models fixes, sinó intuir noves vies i després desenvolupar-les. També hi té a veure el fet que les meves influències són molt variades, i van més enllà de la literatura i l’art. Així doncs, m’identifico amb Foix i la seva investigació en poesia. Perquè indagar en poesia vol dir fer-ho, també, en el llenguatge, en el seu dedins i en la seva projecció cap a la nostra vida. Perquè som llenguatge, al capdavall. El meu segon llibre, A contrallum, ja era ben diferent al primer, Veïnatge d’hores. I així fins avui. Després hi ha tons que he retrobat en el temps, que he recuperat i reformulat. Hi ha poetes que són més d’un únic to, perquè ho senten així o perquè trairien el seu dir si canviessin de registre. Però jo penso que en això hem de superar els aferraments i l’ego. I també la inèrcia de fer-ho tot sempre igual, una posició en què intervenen el costum, la tècnica o l’estil. Qüestions molt importants, sens dubte, però que tenen més a veure amb la perícia, amb la sedimentació a través dels anys, en l’adquisició d’unes destreses, que no pas amb l’esperit i les seves manifestacions, les quals són sempre dinàmiques. Jo entenc la poesia com un camí i si ens quedem sempre al mateix hostal no avancem, entrem en una rutina que no afavoreix l’art. El punt de partença indagador sempre és el mateix, ja es tracti d’un llibre de poesia o bé d’assaig.

    I si haguessis d’explicar la teva obra, com ho faries? Com l’expliques a hores d’ara?

    M’imagino que continua en trànsit, en evolució, en certa mesura en indefinició perpètua. Aquests són els trets que caracteritzen una poesia que no es deixa capturar en cap imatge fixa. De tota manera ara tinc ganes de fer una poesia més serena, potser més reflexiva, després d’alguns llibres força experimentals i radicals, amb molta tensió de llenguatge. En la meva obra hi ha aquests fluxos i refluxos, com marees que porten corrents diversos. Ara bé, potser d’aquí uns mesos canvio d’opinió i surt una cosa del tot diferent. Aquests processos no es poden racionalitzar, de fet són ells els qui et porten cap a on volen. Si miro enrere veig una obra i crec que és el moment també d’oferir una drecera al lector perquè pugui orientar-s’hi. El crític Jordi Marrugat va dir que la meva obra es troba sota el signe del principi de diversitat, i hi estic d’acord. A partir d’aquí hi ha tot de nuclis que es poden detectar en la meva obra i que són recurrents: la crítica social, la relació amb Déu, la natura, l’amor, la idea de combat… Són coses que travessen la meva escriptura. I últimament també hi veig una fascinació pels mots perduts, pel trobar clus. M’agrada el fet d’agafar un mot en desús, arcaic, i dotar-lo novament de vida. En qualsevol cas crec que la funció de la crítica és desvetllar justament totes aquestes coses, un autor no pot fer-ho tot sol, evidentment. Per manca de distància, per subjectivitat, per indulgència o per no haver reflexionat sobre coses que poden fàcilment per alt, però que hi són si se sap gratar amb perícia. Cal aquesta visió situada enfront i alhora al dedins. Sense crítics no hi pot haver literatura.

    Podem tenir, en ple segle XXI, una visió etiquetada? Podem seguir considerant els gèneres com abans o creus que aquestes concepcions han quedat dinamitades des de dins?

    A mi m’agradaria, en el fons, crear obres on confluïssin gèneres diferents. En certa mesura ho he assajat en algunes obres. Tampoc seria cap novetat. Ho han fet autors tan brillants com Piglia, Miquel de Palol, Bolaño, Vila-Matas o Ventura Ametller. El món audiovisual ha facilitat també aquest aiguabarreig de gèneres. Hi ha pel·lícules, per exemple, que juguen molt amb la ficció i la realitat, no se sap si són documentals o invencions. Juventude em marcha de Pedro Costa n’és un bon exemple, una obra increïble que juga amb molts gèneres i destrueix etiquetes. O agafa Fossil angels d’Alan Moore. Què és? On l’ubiquem? El trobarem a les seccions de còmic, però per mi és un llibre fonamental de filosofia i espiritualitat. El que passa és que tot plegat xoca amb les ments convencionals que ho volen tot etiquetat, reglat, jerarquitzat i ordenat. T’explicaré una anècdota. Ara que ha aparegut El Meridià de París una important llibreria de Barcelona el va situar en un principi en la secció de geografia. Però a l’endemà ja era a crítica literària, on de fet em sembla que està millor ubicat. I demà vés a saber on serà. M’encantaria que pogués ser a narrativa o poesia. Per què no? És un assaig, però té components de totes aquestes coses: poesia, narració, filosofia, psicogeografia… Moltes de les meves obres són així, impliquen i interpel·len moltes coses diferents. Per això són difícils de situar. I els autors que actuem així i diem el que pensem som molt incòmodes. De tota manera els joves tot plegat ho tenen molt assumit. Han crescut amb un munt d’influències molt variades, no tenen tants prejudicis i beuen de moltes fonts. Per ells l’enderrocament de les etiquetes i dels gèneres ja és un fet.

    I si per als joves ja és un fet, què ha passat amb el públic? Els autors hem fracassat perquè no ho hem sabut explicar o vendre o es tracta d’un encotillament al qual no volem renunciar?

    Crec que qualsevol diagnòstic més o menys apressat en aquest sentit seria massa unilateral. Potser està passant que en el futur no caldrà llegir, o caldrà fer-ho molt menys, perquè hi haurà altres mitjans. Serà la lectura una activitat decimonònica o vintage, una relíquia del passat? Això ens ho hauríem de plantejar sense temors ni nostàlgies, amb una actitud valenta i oberta. No vull culpar ningú dels problemes de la lectura i de la cultura en general, seria una temptació massa fàcil, massa rondinaire i gremial. Hi ha molt factors que hi intervenen. L’únic que sé és que els tiratges s’han reduït de manera brutal, que estem passant encara una crisi terrible, que no es preveu que acabi a curt termini, i que els gustos han canviat, s’han diversificat i han comportat noves maneres d’accedir al coneixement, a la lectura i a l’accés als continguts. Mentrestant l’art no ha mort. Han canviat les maneres d’accedir-hi, la distribució, la creació de continguts. I això també és bo. Hi ha un model molt més horitzontal, en xarxa, sovint subterrani. Quan parlo de poesia hacker em refereixo justament a això. És molt divertida la desorientació d’alguns davant d’aquest fenomen. Encara estan buscant la pilota pel camp, però la qüestió és que el camp ara és en una altra banda. No se’n veuen les línies ni la delimitació, perquè en bona part el camp és virtual.

    Cada vegada que apareixes comentat a la xarxa hi ha forta repercussió. Per què no surts tant als mitjans convencionals? Té a veure amb què creus que la poesia ha de ser necessàriament hacker en el segle XXI?

    Això t’ho respondré com un polític o un entrenador de futbol: pregunta’ls-ho a ells. De fet sí que surto de tant en tant en els mitjans més convencionals, però en d’altres hi ha un silenci, un veto o bé tenen molta feina amb altres autors que els interessen molt més que no pas jo. No ho sé, ja s’ho faran. No cal dir que després de vint-i-nou anys de trajectòria estic obert a qualsevol conversa crítica o periodística. Però al final, en aquests temps que vivim qui posi tanques acabarà ell mateix encerclat. Ja no hi ha fronteres i tu em pots barrar el pas al teu clos, però el món és ample i la informació ara circula pertot arreu, i més encara si la saps utilitzar. Fer de guàrdia fronterer, en aquests temps d’intercanvis incessants, és tristíssim.

    I com es construeix un llibre com El meridià de París? Ens pots parlar del teu procés d’escriptura, de la teva metodologia?

    Res d’especial. Faig maduracions lentes dels llibres, però a l’hora d’escriure vaig ràpid. No m’agrada eternitzar-me en una sola cosa, el meu mètode d’escriptura és veloç. De fet quan em pregunten com ho faig per escriure ràpid responc que si escrius cinc pàgines al dia, en un mes n’has fet cent-cinquanta. I ja tens el llibre fet. Òbviament això és una caricatura, perquè el llibre pot ser horrorós, però l’estirabot no deixa de tenir un rerefons de veritat. Hi ha d’haver disciplina i treball. I llevar-se a les sis, com feia Ferrater. En el meu cas tinc clar de manera prèvia de què parlaré: l’estructura, el to i la textura de l’obra. I la redacció flueix perquè hi ha molta feina feta, fins i tot des del punt de vista formal, del llenguatge com a matèria creativa. La velocitat és nervi, tremp, dinamisme. Tot i que també m’agrada deixar espais d’incertesa, de fluència, amb la intenció que sorgeixin coses inesperades i imprevistes. La velocitat s’ha associat a l’escriptor a preu fet, que fa obres comercials o mediocres. Però Bach feia una cantata en una setmana, i com ell molts d’altres. Cadascú, en funció del seu talent o possibilitats, pot adoptar un mètode o un altre. En el meu cas tampoc crec que hagi publicat massa, més aviat he estat molt contingut. Henri Michaux o Philippe Jacottet sí que han escrit un munt d’obres. Per no parlar dels medievals. Ibn Arabi deu tenir més de quatre-cents llibres escrits. En qualsevol cas ni la velocitat ni la lentitud, ni el menor o major volum d’obres, volen dir res. Són mètodes, circumstàncies, situacions. Cadascú adopta la metodologia que més s’adiu al seu caràcter. Sense entrar aquí en condicionants polítics, socials i econòmics que impedeixen l’escriptura, perquè aquesta és una altra qüestió.

    Ara que parlaves del fet que molts consideren que has escrit i publicat massa, creus que això ha estat un prejudici que ha perjudicat la recepció crítica de la teva obra?

    Durant un temps va ser així. Ara, en canvi, la diversitat de la meva obra és vista com un tret positiu, que atorga riquesa i varietat, que multiplica els registres. Passa també que he anat complint anys i hi ha un gruix d’obra al darrere. Aquesta consideració que esmentes era pròpia de persones amb un plantejament reduccionista de l’escriptura, del tot emmirallat en autors de postguerra que no podien publicar a causa dels condicionaments del feixisme i que per això tenien un nombre ajustat d’obres. També hi ha aquest tic català de les coses petites. O de pensar que, sense ser un geni, amb dos o tres llibres ja has enllestit una obra de referència. Però no hem d’oblidar que l’escriptura és una activitat de resistència, maratoniana.

    Quina era la teva màxima aspiració amb aquest El meridià de París? Si és que tenies aspiracions, és clar…

    Una cosa molt simple i difícil alhora: intentar fer un llibre amb la màxima qualitat, que respecti en tot moment la intel·ligència del lector i la seva curiositat. Que inciti a establir vincles i connexions, a multiplicar les lectures i a investigar. I que ajudi el lector a traçar camins personals. Aquest és l’objectiu essencial de tots els meus llibres. No pretenc entretenir el lector amb les meves obres, sinó tenir-lo, posseir-lo. Però no com a dominació, sinó com a vincle, com a alteritat amb la qual s’estableix un diàleg, un intercanvi, un creixement mutu.

    Un altre dels pilars d’El meridià de París és la psicogeografia, disciplina que estudia la psicologia i la vida i la moral de qualsevol espai. Connecta molt bé amb la teva novel·la, L’endemà de tot, en què uns protagonistes que definien molt bé la ciutat es trobaven immersos en canvis constants: les seves passes eren també una forma d’arqueologia secreta. No creus que ambdues obres poden arribar a ser molt complementàries?

    Segur que sí, perquè totes dues obres neixen de l’espai concret, del fet de tibar els vincles amb la realitat més pròxima. A partir d’aquí vaig als textos, als tons, a les narracions que també contribueixen a crear aquests espais. En el cas de L’endemà de tot hi ha el barri del Raval, i al Meridià tot neix del fet de caminar per les muntanyes del Ripollès, per on passa el traçat parisenc. Això implica fer viu l’espai, convertir-lo en text, però també aconseguir que la mirada tingui aquesta tirada cap als llocs, cap als espais concrets, mentre s’inclina cap a aquest “aquí i ara” que comporta la relació amb un entorn determinat. Hi ha un llenguatge que es relaciona amb els llocs. Un llenguatge fet de memòria, d’instint, d’observació, de calma i de neguit. Vinculat als fenòmens naturals en el cas de la muntanya i als moviments humans en el cas de les ciutats. Suposo que tinc topofília, un terme ben bonic de Yi-Fu Tuan. Els llocs són planeta, són vincle i són llenguatge.

    Fugim del tema que ens ocupa, però m’interessa saber-ho: què cerques quan escrius narrativa?

    Escric narrativa per explicar històries i també per arribar a un altre tipus de lector, la qual cosa em permet ser una mica més directe que amb la poesia, la qual comporta uns llenguatges molt concentrats, depurats i en el meu cas amb matisos extremosos. La novel·la pot ser tot el complexa que vulguis, però narra fets, situacions, concatenacions de vida. La poesia pot enamorar-te a l’instant, de manera molt instintiva, i la novel·la et conquereix a través de la seducció, amb arts més sibil·lines que impliquen una estructura, un pla, un to que et fa caure en els hams de la narració. La poesia és Cupido i la novel·la és Casanova. Tot això, és clar, és molt interessant des del punt de vista tècnic, d’ofici, de llenguatge. I permet explicar coses que en la poesia, fins i tot en la més narrativa, no hi tenen cabuda. Per a mi, i ja ho he dit en alguna altra ocasió, la versemblança no és una cosa essencial. Però quan Aristòtil deia que la poesia no ha d’ocupar-se d’allò que ha succeït, sinó del que podria esdevenir-se, d’allò possible enfront del verosímil, tenia molta raó. Ell diu que en poesia és millor l’impossible i creïble que l’increïble i possible. En la poesia hi ha una fe en la veritat, una convicció. La paraula poètica funda, no pot ser falsa i si ho és el frau atempta contra la mateixa idea d’art. Pot ser impossible, però ha de ser creïble, ha de poder succeir tal com diuen els versos. Perquè és certa, no és una fantasia ni una aparença. En la narrativa és ben diferent. Per això en el llenguatge comú parlem justament de ficció. I és ben cert. Als nens els agrada saber que l’acció no passa de veritat, que és una faula. En acabar una novel·la podem respirar tranquils, alleujats, però en acabar un poema que ens ha colpit potser ens haurem de prendre una píndola, meditar o pujar una muntanya. En la narrativa es poden abordar coses que és molt probable que no ens passin mai. En poesia no hi podem posar mai la mà al foc. El poema és un fibló que treballa per dins, que interpel·la directament, sense dissimulacions. Per això la narrativa té més acceptació social, perquè ens alleuja que certes situacions siguin fictícies i no burxin de manera despietada el nostre fons. I si ho fan la distància de la ficció sempre actua com a sedant o alleujament. Com quan et despertes d’un malson. Però la poesia és feridora, no fuig en tancar el llibre, et persegueix. D’aquesta manera, i depenent del que volem dir o expressar, la poesia i la narrativa poden ser complementàries.

    I ara tornem al tema: què cerques quan escrius assaig?

    Justament tot allò que no puc desenvolupar en la poesia i la novel·la. La poesia conté pensament però no és la seva missió sistematitzar-lo, com fa la filosofia. És un pensament sensualitzat, estètic, amb un punt de llibertat que no és gratuïta però sí, més d’un cop, arbitrària. Jo defenso la presència de la filosofia i del pensament en la poesia, però a través de la imatge que la faci concreta. Es filosofia corporitzada, a l’igual que un diamant és energia convertida en mineral, cristal·lizada. Amb la novel·la passa una mica el mateix, tot i que a mi m’encanten les novel·les d’idees, filosòfiques. Però tot i això en una novel·la ha de dominar la vida dels personatges, és a dir que hi han d’aparèixer les seves concepcions del món, però emmarcades en el viure concret.

    I quin retorn esperes dels lectors? O quin retorn esperes, de forma més general, amb El meridià de París?

    No ho sé, tampoc vull bastir quimeres. En qualsevol cas seria bonic trobar el lector intel·ligent i crític al qual interpel·lo. Gèneres com l’assaig necessiten un nombre de lectors prou ampli, una alçada mínima de vol que permeti no estavellar-se. A Catalunya no s’ha tingut cura d’aquest gènere i això per a un país és devastador. Fins al punt que hi ha molta gent que s’expressa només a través de tòpics mastegats, de titulars periodístics i de palpitacions histèriques. De vegades tot és de segona o tercera mà, sense criteri propi. Però al costat d’això també hi ha iniciatives interessants, títols assagístics que han despertat últimament molt d’interès. I això és altament positiu. Des del present, sense la perspectiva necessària, sempre hi ha la temptació de caure en l’optimisme desfermat o bé en la gesticulació o la crispació excessives. El meu diagnòstic és que la situació avança cap a l’optimisme, però sense garanties.

    Quins eren els teus models a l’hora de plantejar-te una obra d’aquesta magnitud quasi megalòmana?

    Certament el llibre podia haver estat megalòman, però crec que he evitat aquesta temptació gràcies a la tria prèvia i a una certa contenció a l’hora de fixar-ne els nuclis d’interès. L’obra comença a París… Imagina’t. Només amb aquesta ciutat em podia haver ofegat. El que vaig fer, llavors, és limitar i centrar molt les qüestions a tractar, els autors, les circumstàncies històriques. La reflexió sobre el poder cec, per exemple, és una de les qüestions que abordo en parlar de París, tot analitzant l’experiència de la Revolució Francesa i la idea de poder horaciana, que es remunta a Tit Livi i que després reprèn Corneille. Quan el meridià passa pel Pirineu, per Sant Joan de les Abadesses, agafo el Comte Arnau i faig un paral·lelisme amb la figura de Faust. D’aquesta manera agermano dos mites europeus. Amb això vull dir que les històries, els paral·lelismes i les referències es podien haver multiplicat de manera infinita, però calia una limitació.

    I com decideixes limitar uns fets i no uns altres? Com has dit abans, la postmodernitat a vegades sembla no establir fronteres, o almenys no tancar la porta a res… Com t’ho has fet tu?

    Un altar barroc o una novel·la postmoderna tenen una disposició artística, una estructura, una configuració determinada, i això és molt important en l’art. Fins i tot en un cas com el meu, en què la diversitat de punts d’atenció és molt àmplia. Com bé dius no tanco la porta a res. Però tampoc no puc propiciar una dispersió descontrolada de mots, imatges i direccions diferents. La disposició és aquesta ordenació, inherent a qualsevol art. Fins i tot en el que postula el caos.

    En algun moment, en llegir-te, em fas pensar en el caràcter èpic, sublim i tardoromàntic d’un Werner Herzog, voldries fer llibres com ell fa pel·lícules o és només una animalada que m’ha vingut a mi al cap?

    Home, això són paraules majors. Herzog, ara que ho dius, és un dels meus cineastes preferits. Potser els trets que descrius els trobaríem més en la meva poesia, però em sembla fantàstic si els has vist també al Meridià. Tal vegada sí que El meridià té aquesta cosa d’Herzog que consisteix a furgar, a buscar el límit i ficar-se en bardissars. Èpica i sublim poden semblar mots grandiloqüents avui dia, però una literatura que no els tingui en compte no és res, és una cosa passatgera, sense substància. Podem agafar el fet més banal del món, però només el convertirem en literatura si el dotem d’aquesta èpica de què parles. Altrament es produeix un fenomen d’aplanament. Perquè avui tot tendeix a eliminar el component del mite, que fa créixer la significació de la pròpia lluita i de la situació de cadascú en el món. Una èpica personal, per dir-ho així. L’escriptor, llavors, ha de saber alçar la situació concreta i elevar-la a la categoria de mite universal. Si no ho fem així tot es queda en l’anècdota personal i insubstancial. Un individu que eleva a símbol el seu daltabaix pot bastir una epopeia. Però si tot resta en un mer punt anecdòtic, el seu cas s’esvaeix en el joc circumstancial i passatger. Tinc la impressió que alguns narradors actuals ho obliden, això. Si es vol reflectir la inaninat no pots caure, a través de l’escriptura, en una inanitat més elevada encara. És un contrasentit. Doncs bé, a l’èpica i al sublim afegim-hi la crítica, la capacitat de capgirament, de furgar en la ferida i de fer aflorar les contradiccions, i ja tindrem al davant una bona part dels aspectes que un escriptor ha de tenir en compte. Una bona part, perquè me’n guardaré prou de dir com ha de ser o captenir-se un escriptor. Justament l’escriptor és indefinible, cadascun forma un univers. Però sí que hi ha uns quants trets bàsics que cal abordar de manera prèvia.

    A vegades, fent esment al que comentaves perquè crec que tens moltíssima raó, em dóna la sensació que molts escriptors d’ara han renunciat a l’èpica i al sublim per abandonar-se a un humor cínic que no porta enlloc, o sigui, a la brometa fàcil, a l’estirabot o a la provocació sense aprofundiment. Per molt ben escrita que estigui una cosa, si no crea univers, si no aprofundeix en l’emoció exaltada, en el fons és paper mullat, i precisament considero El meridià de París com un convit a l’apassionament i al prendre partit. Hi estàs d’acord?

    Sí, del tot. Un convit a la passió del coneixement, de la interrogació, del capgirament. I per fer broma de manera reeixida s’ha de ser molt joguinós o ferotgement dramàtic i seriós. Com Kierkegaard o Bernhard.


  • Crec que un llibre valent i atrevit com El meridià de París ajuda a construir una imatge d’Europa en què la cultura i la literatura catalana demostren que poden arribar a tenir-hi un pes específic, tot i que això era abans d’aquesta trencadissa de l’antic somni europeu. Quina és la teva visió de l’Europa actual?

    En primer lloc deixa’m subratllar una cosa que pot semblar òbvia: la nostra literatura, la nostra cultura, pertanyen a Europa, en formen part des del seu mateix origen. I tanmateix el nostre país no té el reconeixement que voldria perquè aquesta Europa està basada en els estats, una estructura caduca que ja no ens serveix, que pertany al segle XVIII. No fa tant de temps que els nostres mitjans anaven plens de beneits que parlaven de l’Europa dels pobles, quan el cert és que només calia obrir un diari per adonar-se que aquesta Europa no ha existit mai. No hi ha cap reconeixement de pobles ni nacions a Europa, hi ha regions i estats, i la resta és parlar per parlar. Un segon punt és el fet que a Europa hi ha una tradició de lluites pels drets, per la democràcia, per la llibertat. A mi aquesta Europa no m’agrada gota, però negar que hi ha una sèrie de valors i drets, tot i que molt amenaçats, que en moltes parts del món no existeixen ni estan reconeguts em sembla un greu error. Ens pot agradar o no, però existeix una cultura europea. I això ho dic als antípodes de l’eurocentrisme. No podem oblidar, d’altra banda, que l’esquerra neix dels valors de resistència, de lluita per la igualtat i els drets. Per tant no hi ha res més europeu, que pertanyi més a la cultura europea, que la idea d’esquerra. I molts en som deutors. Europa té una cultura explotadora, però també hi van aparèixer els falansteris, no cal pensar en llocs remots ni inspirar-se únicament en experiències llunyanes, perquè tenim la Rosa de Foc a tocar. Dit això és obvi que la meva visió d’Europa és absolutament crítica. De fet El meridià acaba a l’illa de Sa Dragonera, just abans d’internar-se a l’Àfrica. Hi ha un enfonsament al mar. El que dic en el llibre és que encara hi som a temps, a temps de recuperar la llibertat i els drets que ens han definit. I això vol dir també assumir la càrrega d’horrors que han comportat algunes experiències amb voluntat emancipadora i transformadora. El meridià de París aborda aquestes contradiccions i les fa aflorar. En qualsevol cas tinc clar que un món sense Europa seria molt pitjor, encara que el nostre continent hagi creat algunes de les pitjors atrocitats de la història de la humanitat, com el feixisme, el nazisme o l’estalinisme. És la paradoxa europea. Entre la llibertat i l’horror. La història d’Europa és monstruosa, però marca camins de llibertat, els quals han influït molts ciutadans de fora d’Europa. Per això em fascina la figura de Robespierre, de què parlo en el llibre, perquè conjuga trets molt europeus. Com el comte Arnau i Faust, d’altra banda. Res més destructor i expansiu que Faust. Arnau seria més un nihilista, un vividor inconscient. Quan treu el millor d’ell mateix té un puntet de llibertari i punk. Però també encarna la voluntat de poder i de destrucció que amara la nostra cultura.

    Ets conegut per ser una de les veus més disconformes de la literatura catalana, un autor que explora sempre nous registres i que defensa noves veus, creus que El meridià de París s’alimenta d’aquesta vessant teva més revolucionària i provocadora?

    En el llibre no hi ha voluntat provocadora, senzillament exposo el que penso, ben sovint de manera força matisada, sense voler carregar les tintes sense motiu justificat. El mateix amb l’actitud revolucionària. El que sí que hi ha és actitud crítica i burxadora, perquè sense crítica no hi ha escriptura. El fet de plantar-se davant del món des de l’escriptura ja implica aquesta voluntat crítica, perquè el contrari és exercir de notari, de cronista, d’escrivent del poder. No es tracta d’això, evidentment. Es tracta, contràriament, d’exercir de corcó. L’escriptura és també aquest nyic-nyic discordant i molestós, que fa nosa. Però no és una cosa premeditada, sinó una manera de fer que neix de manera irremeiable, espontània, sense aturador.

    Però a vegades no penses que l’escriptura ha deixat de tenir aquesta capacitat de burxar i de posar el dit a la nafra i que estem banalitzant les paraules i les seves connotacions?

    Totes les paraules estan connotades, és una cosa que oblidem sovint. Això només es pot combatre amb una consciència del llenguatge, del que signifiquen i han significat les paraules al llarg de la història. Però també hem d’estar molt atents al context de l’autor, perquè el sentit d’un mateix mot pot diferir d’un autor a l’altre. Cada món d’escriptura té els seus referents, la seva contextualització pròpia, el seu entorn i les seves raons. Al costat d’això hi ha la literatura inofensiva, que no incita al sotrac i que només crea estímuls immediats d’identificació. Sovint els llibres que m’agraden o em sacsegen són aquells que llançaria per la finestra, perquè no s’ajusten a res del que coneixia o tenia previst. El lector ha de plantejar-se la lectura no només com un recer o un confort, sinó com un camp de batalla en què ell mateix pot ser descavalcat a través del llenguatge. Estar oberts a la indefensió i a l’estranyesa com a lectors ens preserva de la banalització.

    El disseny que s’ha executat amb El meridià de París és impecable… Per què heu treballat tant els formats?

    Des d’un primer moment vaig dir-li al Jordi Carulla [editor de Poncianes]: “vull treballar amb els de Setanta!”. Coneixia el que havien fet a través d’altres llibres de Poncianes i m’agrada el tractament el disseny i la seva manera de treballar. Un llibre també és un objecte, entra per la vista i ha de ser fet de manera amorosa. I em sembla que això es nota en llegir, mirar, tocar i olorar el llibre.

    Aconseguir un llibre com aquest, de contingut magnífic però també d’edició fantàstica, no és ja tota una declaració d’intencions?

    Que l’edició és fantàstica és un fet. Sobre el valor del contingut no puc manifestar-me, només puc tenir esperances i intuïcions, des d’una certa consciencia d’haver intentat fer bé les coses. Ho deixo, per tant, als lectors i crítics.

    I el sensacional epíleg és signat per un poeta secret increïble com Francesc Gelonch, que fa una anàlisi fabulosa del volum i elabora una fantàstica història de l’art mental. Però el mèrit, crec, és teu. Com has aconseguit que Gelonch t’escrivís aquesta brutalitat?

    Bé, en el moment de fer-li l’encàrrec en Francesc encara era un autor absolutament inèdit, però ara tot just ha tret La mandra no és un ocell, editat per LaBreu, un llibre que espero llegir ben aviat. O sigui que de cop i volta, després de molts anys, ha deixat de ser un autor gairebé secret, gràcies a aquest llibre i al text d’El meridià. I també te una obra teatral en marxa, o sigui que la celebració és triple. Jo havia sentit recitar en Francesc Gelonch, però sobretot l’havia sentit parlar de cinema, de filosofia, de literatura… Em vaig adonar que era un home del Renaixement, un Leonardo da Vinci nascut a Les Garrigues, un home portentós des del punt de vista intel·lectual. Em sembla molt millor que alguns pensadors i analistes que són pertot arreu, i per tant vaig pensar en ell de seguida. És possible que ell guardi desenes d’obres amagades, i quan surtin a la llum es produirà un fenomen cultural d’escala europea. No exagero: n’hi ha prou a llegir el seu epíleg d’El meridià. De fet, si hem de parlar amb propietat, el meu text és el pròleg del seu escrit. Amb això fem justícia a la qualitat de la seva prosa. I li agraeixo molt que volgués ser en aquest llibre meu.

    I per què volies publicar a Edicions Poncianes? Ja havies participat en antologies col·lectives o en un pròleg al volum de Vicenç Altaió…

    Efectivament. Amb Altaió vaig fer una immersió total en la seva obra, com en la de Joan Ponç, de qui vaig prologar el Diari d’artista i altres escrits. També vaig fer el pròleg del llibre Ignar, de Gabriel Ventura. Poncianes reuneix dues característiques fonamentals: és una editorial independent i, com ja he subratllat, té un gust exquisit a l’hora d’editar els seus llibres. A més a més han apostat per l’assaig, pel pensament i la reflexió. I per la poesia. Són massa factors afegits per no sentir-m’hi atret.

    I què tens ara entre mans?

    L’any que ve serà un any poètic. Hi haurà nou llibre. I també es compliran trenta anys de trajectòria poètica, de poesia publicada. Hi haurà una sorpresa relacionada amb aquest fet. Ho deixo aquí, amb un punt d’expectació.

Vols ser el primer en deixar la teva opinió?

Escriu el teu comentari ...



cancel·lar
Enviar comentari

cercar...

Últimes entrades

Utilitzem galetes pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesura del nostre web. En continuar amb la navegació entenem que acceptes la política de privacitat

Cerrar mensaje política de cookies