Les ciutats d'Andreu Gomila

23/01/2017
  • L’editorial Empúries publica el nou treball narratiu d’Andreu Gomila (Palma, 1977), el llibre Continents, un road-book persecutori que entusiasmarà els lectors àvids d’emocions desenfrenades però també els que cerquen una obra que constati, o que descarti definitivament, la fe en la literatura i en la vida. Un plat literari a tota velocitat que segueix l’estela de Roberto Bolaño i de Blai Bonet. Des de tal convenciment, Jaume C. Pons Alorda en parla a Núvol. 


  • És important tenir en compte els autors que ens precedeixen, encara que sigui per l’egoista qüestió del propi benefici: saber què fan per no repetir el que ja s’ha explorat, per aprendre què és el que no s’ha de dur a terme o, simplement, per pouar d’allò que destaca i que hauria de ser una guia per a cada futur individual. Per aquests motius tan resumits hem de llegir els clàssics, en efecte, però també hem d’apropar-nos als autors immediats, o no tan immediats. Des de la certesa d’estar atent, fins ara he anat resseguint cada etapa de la trajectòria d’Andreu Gomila. M’he submergit en la seva poesia i en la seva novel·la, però també en els seus textos de caràcter més o menys periodístic, incloent les crítiques literàries i el llibre a quatre mans Putos himnes generacionals (Empúries, 2015), redactat amb Marta Salicrú, una crònica a cavall entre el comentari rocker i l’esperit de l’època, una mena de testimoni del nostre temps com també ho va ser, en part, Ara és el moment. Breu història oral de l’indi català de Martí Sales (Amsterdam, 2012). Havent-me llegit sencer aquest autor anomenat Andreu Gomila, puc parlar amb força, i honestedat, i des d’aquesta cuirassa dic que el seu darrer llibre publicat fins ara, Continents, és la seva millor obra: un catalitzador que concentra bona part de les energies, dels conceptes personals i de la mirada atenta de Gomila, i segurament per això es tracta d’un indicador que ens anuncia que l’avenir encara haurà de reservar lloc per a aquest escriptor si desenvolupa escriptures tan sòlides i atractives com les que trobem dins Continents.

    Perquè Continents no és una novel·la convencional sinó, més aviat, un híbrid. Combina diferents modalitats textuals amb encert: la narració d’unes trames frenètiques amb personatges adrenalítics, la poesia a través d’aforismes incrustats dins frases sentencioses i, finalment, detalls assagístics que giren al voltant de la història secreta de la literatura i de la història no tan secreta del grunge. D’aquesta manera, amalgamant les diferents possibilitats de cada front fins ara exposat, Gomila basteix un anecdotari contundent en què els engranatges s’alineen de forma harmoniosa, sobretot perquè la maquinària que en resulta reclama l’atenció del lector, que haurà de participar activament per anar combinant les diferents tensions que se’n deriven. No hi ha detalls banals, ni tampoc sòrdids, fins i tot les bromes aparentment més desmadrades ajuden a caracteritzar un personatge o a anunciar, entre línies, la següent aturada en el trajecte narratiu. El resultat final reclama ser llegit d’una tirada. Serà difícil que els lectors no se sentin cridats per aquests capítols intensos i per aquestes odissees de criatures que més que protagonitzar les seves vides esdevenen víctimes de les seves persecucions, unes persecucions que sempre arriben amb banda sonora: si cada part és una ciutat, amb les derives que se’n segreguen, cada subpart agafa una cançó com a títol. Gomila no només desvetlla els seus referents musicals íntims sinó que compon una autèntica banda sonora que durant la lectura pot acompanyar els lectors però també els personatges en el seu periple a tota potència.

     I és que tots els personatges de Continents, un llibre que també s’hagués pogut titular Ciutats encara que realment cada personatge és com una illa o una massa amorfa i continental i diferenciada, són corredors, éssers que escapen i que fugen i que van d’una banda a l’altra i, al mateix temps, són éssers travessats per una creativitat que desitgen frustrar de totes les formes possibles. Ho fan, possiblement, perquè el seu acte creatiu no és escriure sinó existir en la fugida perpètua, una fugida que s’acaba erigint com un poema en moviment. El poeta Àngel Terrón parlava, en els anys setanta, de com la mirada pot esdevenir un acte de creació, ho expressava en termes més elevats dins la seva composició “De Rerum Natura”, inclòs en Iniciació a la química, però ha estat en el segle XXI on s’ha demostrat que del no-res també se’n pot fer un monument. Els personatges sense ancoratges, però sí amb referents, de Gomila han decidit fer de la vida, i del caos, un poema que només sap llegir qui l’ha aconseguit executar, i ningú més. No volen lectors perquè tanmateix això pot arribar a ser banal, el gloriós rau en aquesta lectura única i privada que no veu la llum del sol. Aquesta tesi ens acosta a alguns dels paràmetres establerts per Enrique Vila-Matas i les seves narratives sacsejadores, però també ens acosta a Jean-Yves Jouannais, responsable del manual Artistas sin obra (Acantilado, 2014), un llibre que Gomila, en algunes entrevistes, ha declarat que ha estat fonamental.

    Si filem més prim encara, descobrirem que Los detectives salvajes de Roberto Bolaño també s’alça des d’aquest convenciment compartit amb Joannais i que Gomila digereix: durant les 700 pàgines del llibre del xilè resident a Blanes no deixen d’aparèixer poetes, novel·listes, crítics, editors que diuen que són el que són, que defensen que són el que són amb sang i pistoles, però en cap pàgina, ni paraula, cap personatge no escriu ni comenta ni publica ni una sola línia, i alguns d’ells s’obsessionen en la impossible recerca d’una llegendària poeta desapareguda, Cesárea Tinajero, que va abandonar, precisament, l’escriptura. Sí, Los detectives salvajes es pot llegir com el dietari compartit i generacional d’una renúncia compartida com a gest redemptor, purificador, catàrtic. Però l’ombra de Bolaño sobretot ressona, i això és per a gent que llegeix amb atenció, en un dels banys de la UNAM, escenari de Los detectives salvajes, o Amuleto si voleu, de Bolaño i també de Continents de Gomila. Llegiu amb atenció i sabreu de què parlo. Sí, es tracta d’una resistència heroica i secreta… Detalls com aquest, el de connectar lectures a través de la intel·ligència emocional, amaren la prosa de Gomila, fent que cada pàgina esdevingui una aclucada d’ull o un convit a establir lligams, paral·lelismes, connexions. Un altre: la imatge que Gomila ens proposa del nedador de Cheever, que en lloc de creuar piscines creua, en efecte, ciutats. Una perfecta metàfora del que és aquesta lectura tan suggeridora, atractiva, poderosa i veloç.

    A més a més, Continents també es pot llegir com la seqüela moral, i fins i tot sentimental, d’El port. No serà res de mi, obra en la que Gomila s’estrenava com a narrador a l’editorial Moll, sobretot pel que fa a l’aparició o l’esment d’alguns personatges coneguts per a qui hagi llegit aquell llibre, personatges que fan aquí acte de presència talment ecos fantasmagòrics. Però Gomila demostra que ha après dels errors i que ha millorat en el domini de la trama, encara que els fets es presenten amb el mateix halo blaibonetià que caracteritzava el Mestre de l’Escola de la Carn de Santanyí. I és que Gomila està convençut que una novel·la haurà de ser poètica o no serà res, i que els gèneres no deixen de ser convencions arbitràries que es poden desmantellar en qualsevol instant.

    Per tant l’herència de Blai Bonet és clara, cert, com de Bolaño i fins i tot de Modiano, amb el record com a espectre permanent, però Continents també connecta molt bé amb les obres de Pere Antoni Pons i Melcior Comes, per exemple, i disposa del mateix to desenfadat que el que ens podria oferir, per exemple, una Llucia Ramis, sobretot l’autora de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, que investiga en el passat personal i familiar per establir una genealogia de l’èpica assassinada per la contemporaneïtat. 

    No deixa de ser curiós comprovar com alguns clàssics immediats de la narrativa catalana estan retornant a nosaltres darrerament, cosa que ens demostra que estem àvids i en certa manera feliçment nostàlgics. Si Sebastià Portell va revisitar L’adolescent de sal de Biel Mesquida i Gelat de maduixa d’Antònia Vicens amb El dia que va morir David Bowie (LaBreu, 2015), doncs Andreu Gomila ha revisitat Míster Evasió de Blai Bonet amb aquests Continents, que us recomano amb fervor perquè m’ha entusiasmat. De fet, Bartomeu Fiol ja ho va dir ben alt i ben clar i ben català: “Amb Andreu Gomila podríem dir que la literatura s’eixampla i es fa més verídica.” Continents torna a constatar, de forma inqüestionable, aquesta veritat feliç. 

cercar...

Últimes entrades

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesurament de la nostra web. En continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra política de cookies

Accepto

Subscriu-te a la nostra newsletter

Recomanacions, actualitat literària, activitats a les llibreries i promocions al teu abast. Subscriu-te a la nostra newsletter i t’informarem de tot això i més!
He llegit, comprenc i accepto la política de privacitat
Informació sobre el tractament de dades