• Despullant l'escriptor

  • Esteve Pagès

  • Per què escrivim aquells que ens dediquem a escriure? Per què escriure? La resposta pot semblar fàcil, fins i tot evident, però ho és realment? Aquells que provenim de la branca de les humanitats tenim la tendència a no banalitzar cap pregunta, a no titllar-ne cap d’absurda. Potser perquè preguntar està a l’arrel de tot coneixement. Sense pregunta, el coneixement mor, i ho sabem. Tots podríem fer l’exercici de preguntar-nos si ens preguntem prou coses durant el nostre dia a dia, i segur que ens adonaríem que rebem moltes més respostes que no pas preguntes ens formulem; respostes que potser ni ens interessen, que ni ens van ni ens vénen, sense rellevància, foteses la immensa majoria, senzillament perquè no responen a cap de les nostres veritables inquietuds. Cal fer-nos les preguntes que ens interessen, per senzilles que semblin, per òbvia que se’ns mostri la seva resposta. Perquè sovint aquestes preguntes són les essencials.


    Descobrir

    Davant d’aquestes dues preguntes: Per què menjo? Per què escric? Un escriptor podria emetre la mateixa resposta: perquè ho necessito, perquè per a mi és una necessitat vital. D’acord, però a ningú se li escapa (i als escriptors tampoc) que en realitat i de facto no és així, que dir això seria una mera fal·làcia o un enaltiment innecessari de la literatura o un flirteig amb la nostra vanitat. Allò que realment és vital, és menjar, la majoria de la gent sobreviu, en canvi, sense escriure. I ves per on, resulta que la pregunta: per què escrivim? Tot d’una deixa de ser tan fàcil de respondre. Acabem de descobrir que l’escriptor necessita escriure, però que no li va la vida en no fer-ho; no moriria, no deixaria d’existir, no deixaria de ser al món, i en canvi... us imagineu, escriptors, no poder escriure? Seria terrible, oi?


    Descobrir-se

    Ja de ben petit vaig descobrir en mi l’afició i l’habilitat per la invenció o la farsa (potser ens entendrem millor si us dic que era un empedreït trolero). Hauria de passar molt de temps per adonar-me i entendre que aquella activitat espontània que tant em divertia era el germen de la meva posterior afició per l’escriptura. Crear històries. Usar el món real per construir una ficció que alhora em permetés entendre el món real. Sempre he entès escriure com el cercle perfecte, com l’activitat que em permet penetrar a l’indret o la dimensió de mi mateix des d’on puc resoldre les preguntes que em faig durant el meu dia a dia; des d’on analitzar les inquietuds que em persegueixen des que tinc ús de raó; des d’on puc descriure l’aparent sense sentit del nostre present i el nostre passat, i també, per desgràcia, des d’on puc mirar el futur amb l’angoixa d’una esperança exhausta.

    I després de confessar això, encara té sentit preguntar-se, per què escriure? Sí. Ara encara més que abans, perquè m’acabo d’adonar que una necessitat humana; una necessitat racional, gairebé adquireix el mateix estatus de privilegi en la meva existència que aquelles necessitats bàsiques i fonamentals que provenen de la meva condició animal. Necessito alimentar-me i dormir per no morir, necessito relacionar-me, aparellar-me, gaudir, bellugar-me, per tenir una vida sana, i necessito fer allò que em satisfà, em dona plaer, m’aporta coneixement, em comunica amb mi mateix, per sentir-me viu. Pot semblar un recorregut lineal, de fora cap endins, però no és així. També és un cercle, és un cercle que comença en allò que sóc i acaba en aquell qui sóc. Per què escrivim aquells que ens dediquem a escriure? Unamuno ho va expressar amb una pregunta (carregada d’afirmació) de gran bellesa: “Contar la vida, ¿no es acaso un modo, y tal vez el más profundo, de vivirla?”. Altres ho expressen amb frases que han esdevingut tòpics: “Perquè no sabria fer altra cosa”. Javier Cercas, a la seva excepcional novel·la, La velocidad de la luz, ho expressa amb les següents paraules: “la gente padece o disfruta la realidad, pero no puede hacer nada con ella, mientras que el escritor sí puede, porque su oficio consiste en convertir la realidad en sentido, aunque ese sentido sea ilusorio; es decir, puede convertirla en belleza, y esa belleza o ese sentido son su escudo”.


  • La Gènesi

    La meva primera novel·la, El futur esperant, comença amb una breu peça teatral en format de monòleg on l’actor expressa un particular assaig sobre la raó humana. Explica, en essència, que si bé la raó va esdevenir inicialment una eina molt valuosa per aquells primers homínids que la van desenvolupar, aviat va evidenciar-se defectuosa, pel fet de portar associat, de manera irrefutable, un component inesperat i absolutament inèdit fins llavors en la vida natural: la consciència. I amb la consciència, va arribar el caos. De sempre i des del principi, l’ésser humà s’ha esforçat en explicar-se a ell mateix la realitat. La història de la humanitat no és ni ha estat una altra cosa, sota el meu modest punt de vista, que un intent desesperat per explicar la realitat que ens envolta i que som. Possiblement, el llenguatge sigui el pitjor mitjà que tenim els humans per comunicar-nos, però, alhora, és l’únic que tenim per explicar aquestes realitats. Per què escriure? Ara sí. Perquè la consciència ens obliga a fer-ho. Perquè com a humans tenim l’apressant i innata necessitat d’entendre i comprendre. L’escriptor escriu per salvar-se, això és tot.


    Per què escriure?

    Tots els que ens dediquem a escriure pel motiu que acabo d’exposar, tots aquells que escrivim fent l’esforç de transmetre una veritat o realitat sorgida de l’exercici feixuc que suposa mirar la vida per tal d’extreure’n una història que a través del particular procés creatiu de cadascú acaba esdevenint íntima i única, deixem un rastre inequívoc de nosaltres mateixos en la nostra obra; construïm personatges que expressen allò que pensem o allò que sentim, o al contrari, potser només són un reflex d’allò que voldríem ser o sabem segur que no serem mai; inventem històries a través de les quals poder explicar allò que no entenem, aquelles coses que ens angoixen, allò que ens agradaria canviar o allò que voldríem que no s’acabés mai; podem fer-ho sent més o menys fidels a la realitat o creant un món del tot imaginari; arriscant més o menys, despullant-nos gens o del tot, però inevitablement, en tot procés creatiu, ha de restar-hi l’essència d’allò que hem descobert de nosaltres mateixos a partir d’aquella introspecció. Si no és així, de res serveix escriure. Si entre els mots d’allò que hem escrit el lector no hi descobreix el neguit, l’entusiasme i la passió que vam sentir al moment d’escriure’ls, tan sols haurem aconseguit reeixir en un exercici d’estètica lingüística; la nostra obra esdevindrà un frau.


    Epíleg

    Em considero un escriptor que gaudeix amb desmesura la soledat que em reclama el meu treball. Submergit en les profunditats de la meva imaginació i la meva creativitat, el temps deixa d’existir mentre els meus dits teclegen amb avidesa i la meva ment s’esforça en trobar el mot adient. Només quan acaba la jornada, sento que em manca l’alè, just quan surto a la superfície i el temps torna a fer-se evident. I malgrat això, mai he sentit l’escriptura com una evasió, sinó i precisament, com un vincle amb el món que m’envolta. I aquest epíleg pot ser literatura o realitat. Deixo la resposta a les mans del vostre entès parer.


Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesurament de la nostra web. En continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra política de cookies

Accepto